Diuen que el Titanic era un monument flotant al luxe i al capitalisme de començaments de segle, a bord del qual les estructures socials del món civilitzat estaven àmpliament representades. L’enfonsament del transantlàntic en el seu viatge inaugural entre el port de Southampton i el de Nova York, el 14 d’abril de 1912, fa tot just 106 anys, es va emportar la vida de 1.512 persones dels seus 2.217 passatgers i tripulants.

Tenia 26 anys quan va embarcar al famós vaixell
i el seu destí era l’Havana (Cuba).

Entre els afortunats que van sobreviure a aquella dramàtica experiència, que la llegenda s’ha encarregat de mitificar, s’inclouen cinc catalans que viatjaven junts: Julià Padró Manent, nascut a Lliçà d’Amunt feia 26 anys; la seva dona, Florentina Duran Moré, de 30; la germana d’aquesta, Assumpció, de 27, i un amic del primer, Emili Pallàs Castelló, de 29 anys. Tots quatre van embarcar en el Vaixell dels Somnis amb l’objectiu de fer fortuna a Amèrica. La seva aventura, però, va començar amb un dels naufragis més coneguts de tots els temps.

“FER LES AMÈRIQUES”

Les històries que s’explicaven sobre els indians van contribuir a alimentar la fantasia de Julià, Emili i les germanes Florentina i Assumpta. El primer d’ells havia nascut el 26 de maig del 1885 a Can Tiret, a Lliçà d’Amunt.

Treballava com a xòfer a Barcelona i, potser enlluernat pels cants de sirena que a l’altra banda de l’Atlàntic descrivien un món on era possible prosperar, va prendre la decisió de fer un canvi radical en la seva vida: marxar a Cuba.

Amb el propòsit de començar una nova vida a l’altra banda de l’Atlàntic, Julià, Emili, Florentina i Assumpció van embarcar en el Titanic el 10 d’abril a l’escala que el transantlàntic va fer a Cherbourg. Eren passatgers de segona classe i els seus bitllets de viatge, pels quals havien pagat 13 lliures esterlines de l’època, estaven numerats de manera correlativa: 2146, 2147, 2148 i 2149. El seu destí final no era Nova York, sinó l’Havana, i cap allà miraven totes les seves il·lusions de “fer les Amèriques”, com aleshores es deia a buscar fortuna.

L’ENFONSAMENT

Padró, Pallàs i les germanes Duran havien decidit fer un pas de gegant per canviar les seves històries personals creuant l’Atlàntic i, sense imaginar-s’ho, el diumenge 14 d’abril, van esdevenir protagonistes de la història. El vaixell “insubmergible” en què viatjaven va xocar contra un iceberg a una velocitat de 22,5 nusos i, en tan sols tres hores, les seves 46.000 tones i els dos terços de les 2.227 persones que anaven a bord es van enfonsar per sempre a l’oceà.

A l’hora de l’accident, les 23.40, els quatre catalans dormien en la seva cabina. Quan es va prendre consciència del perill en què es trobava el vaixell, “un bon amic argentí” els va avisar, segons van explicar Padró i Pallàs posteriorment al periòdic La Discusión de l’Habana, el 29 d’abril. Els quatre catalans es van vestir depressa, van agafar les seves armilles salvavides i van localitzar els bots. Els dos homes van pujar al número 9, mentre que les dues dones van aconseguir un seient en el número 12.

Els darrers instants del naufragio van ser especialment dramàtics. Per tal de sobreviure, els passatgers es tre pitjaven sense pietat. Segons les referènciesinformatives de l’època, les germanes Duran van assegurar que no es va permetre pujar a tothom als bots salvavides. Com a exemple paradigmàtic van relatar que un home va arribar nedant al bot d’elles però “li van tallar la mà d’una ganivetada”.

La majoria dels supervivents van ser rescatats pel Carpathia, que va arribar al port de Nova York el 18 d’abril. Padró, Pallàs i les germanes Duran van sobreviure, però no es van retrobar fins uns dies després, malgrat que estaven en el mateix vaixell. La descoordinació en les tasques de rescat va ser de tal magnitud, que tres dies més tard del naufragi els familiars dels quatre catalans van rebre un telegrama de l’empresa naviliera propietària del Titanic, The White Star Line, donant-los per morts.

DESPRÉS DEL NAUFRAGI

Un cop refets de la tragèdia, amb els diners de la indemnització i passatges en primera classe, van embarcar en un nou vaixell, El Monterrey, que els va portar directament a l’Havana. La parella formada per Julià Padró i Florentina Duran es van instal·lar en una casa situada a la Plaza del Valor de la capital cubana.

Allà, el vallesà va arribar a ser propietari d’una gran companyia d’autobusos. Les cròniques expliquen que, gràcies al fet que va aconseguir fer fortuna, tornava sovint a Lliçà d’Amunt coincidint amb les festes del seu poble. Només parlava del Titanic si li preguntaven i la seva resposta era que mai havia vist tant luxe flotant en el mar.

Florentina Duran va morir l’1 d’octubre de 1959 i Julià Padró el 6 d’octubre de 1968, als 83 anys; estan enterrats en un mausoleu del Cementeri de Cristobal Colón, a l’Havana. No van tenir fills.

LA MEMÒRIA CONGELADA

Tots quatre van arribar a l’Havana, però Emili Pallàs i Assumpció Duran van decidir tornar a Catalunya després d’un temps allà. Ell es va casar amb Aurora Rabassa i va obrir una fleca al carrer del Consell de Cent de Barcelona gràcies a la indemnització que va rebre pel naufragi del Titanic; va morir el 14 d’abril de 1940, exactament 28 anys després de la tragèdia.

El cinquè català a bord del Titanic, i del qual gairebé no se’n sabia res fins fa poc, era Joan Monrós, de 20 anys. Nascut a Barcelona, vivia entre París i Londres quan, amb tan sols vint anys el van contractar d’ajudant de cambrer per al restaurant a la carta del luxós transantlàntic. Monrós, l’únic català membre de la tripulació del vaixell, també va ser l’únic que va perdre la vida en aquell naufragi.

El Titanic va deixar un record inesborrable en les vides dels supervivents i en la dels familiars de les víctimes. Però també en la memòria col·lectiva, que reté el naufragi tan congelat com ho estaven les aigües de l’Atlàntic aquella fatídica nit del 14 d’abril de 1912.

Leave a Reply

Your email address will not be published.