Reflexions des de la presó del mestre condemnat per abusos a l’escola de Montseny

Jordi Alonso.

Jordi Alonso.

Jordi Alonso Callejo, el mestre veí de Sils que des de fa un parell de setmanes està reclòs a la presó de Lledoners per complir la condemna de 30 anys de presó per sis delictes d’abusos perpetrats contra sis nenes de l’escola de Montseny on treballava, ha començat a escriure un blog. Alonso ha acabat entrant a la presó després que hagi fracassat el recurs que va presentar el seu advocat, Horacio Airaudo, i que el Suprem hagi ratificat la condemna de l’Audiència de Barcelona que el va trobar culpable. Setdies.cat reprodueix la totalitat del que ha escrit…

INTRODUCCIÓ (8 ABRIL 2016)

Sense saber-ho, ni tan sols sospitar-ho, el divendres 22 de febrer del 2013 va ser el meu últim dia de classe. Aquell dia, com cada divendres, em vaig acomiadar dels meus alumnes i els vaig desitjar un bon cap de setmana. Un magnífic grup d’onze nenes i vuit nens de 6 a 9 anys d’una petita i acollidora escola rural. Nens, mestres i famílies compartíem en bona harmonia un projecte liderat per una de les millors directores que he tingut al llarg de la meva carrera professional.

Avui, sense rancúnia, vull compartir amb tu que has començat a llegir aquest blog, un seguit de reflexions per tal de sensibilitzar i mostrar-te el problema dels abusos a menors des d’una altra perspectiva. Sempre parlem de la protecció als menors perquè són la baula més feble i vulnerable de la cadena, però poques vegades posem atenció en els processos i les persones acusades d’aquests fets. Apliquem mesures cautelars, protocols i ens oblidem dels presumptes abusadors, tot esperant que acabin a la presó o, si més no, lluny de nosaltres.

Les reflexions d’aquest blog són una lectura des de l’altra banda: quan una persona es troba embolicada de la nit al dia en aquest entrellat i acaba condemnada a trenta anys de presó sense haver fet mal als seus alumnes. Com es pot arribar a demostrar que no has tocat amb intencions libidinoses a un nen o una nena?

Vull aclarir, des de bon començament, que no sóc cap especialista ni entès en abusos sexuals. Tampoc sóc psicòleg ni psiquiatre sinó per un mestre de Primària que des de l’any 1988 ronda pel món de l’ensenyament, tan formal com no formal.

També vull confessar des d’aquesta primera plana que la lectura que faig és incompleta, perquè el problema dels abusos sexuals a menors és un tema complex i polièdric, és a dir que són moltes les visions davant d’un mateix fet. Aquestes reflexions només recullen la meva experiència tal i com jo l’he viscuda, tot i que, he fet l’exercici de posar-me a la pell dels altres protagonistes: nens, pares, mestres, administració de justícia i d’ensenyament. Disculpeu-me perquè probablement la meva lectura serà insuficient.

Cada entrada, abans de donar-la per acabada, l’he rellegit i corregit diverses vegades. Vull que siguin unes reflexions fetes des de la serenitat i no pas posar més llenya al foc. Si la lectura pot ajudar a canviar les coses i que mai ningú hagi de tornar a viure el que he (hem) viscut, em donaré per satisfet.

He evitat fer servir noms de persones i localitzacions reals per tal de no ferir la sensibilitat d’aquells que han viscut i han patit aquest procés. No pretenc etiquetar bons ni dolents, culpables i innocents. Estic convençut que tots hem actuat de la millor manera que hem sabut.

EL JORDI EM TOCA (14 ABRIL 2016)

Dues setmanes després de la meva separació, concretament el dijous 6 de març de 2013, la Cap de Personal dels Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament, en presència de dos funcionaris que actuaven com a testimonis, em va lliurar un sobre tancat on se’m comunicava la incoació d’un expedient disciplinari pel “fet primer i únic” que una de les meves alumnes va dir als seus pares: “El Jordi em toca la vulva, i l’any passat també i a les meves amigues també”. Després de deu dies sense cap tipus d’informació i sense poder contactar amb l’escola, aquesta va ser la primera informació que em donaren!

Les vivències que van desencadenar aquest fet han ben tocat i trastocat tots els àmbits de la meva vida personal, familiar i laboral. Penso que la nostra vida és com un tamboret de tres potes. Les nostres relacions (família, amics, companys de feina, veïns…) són la primera pota. Els estudis, el treball i totes aquelles activitats que fem durant el dia a dia representen la segona pota. La tercera pota seria tot allò que ens és necessari per viure: salut, alimentació, habitatge. Quan falla una d’aquestes potes, el tamboret queda incomplet i es ressenten les altres dues potes suportant el pes de la pota perduda.

Modestament penso que he viscut una experiència que pocs mestres han viscut i probablement prefereixin passar pàgina. Jo penso que em toca fer pública la meva vivència, obrir la “capsa de trons” i provocar una reflexió a la comunitat educativa, a la societat en general i trencar una llança a favor dels mestres que, com jo, han viscut, viuen o viuran aquest calvari. Em consta que altres mestres, professors i educadors han viscut una situació similar a la meva. M’agradaria que aquestes pàgines fossin d’utilitat per tots ells i que no perdin l’esperança de que, si veritablement són innocents, algun dia trobarem la manera de demostra-ho, encara que hauran de canviar moltes coses abans.

MAREJAR LA PERDIU (21 ABRIL 2016)

Qualsevol problema, sigui de l’àmbit que sigui, és aconsellable resoldre’l amb diligència i evitar retards que només empitjoren el conflicte i enquisten les posicions de les parts enfrontades. Crec que tothom estarà d’acord amb mi en aquesta premissa. Doncs bé, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, que des del primer moment va assumir la responsabilitat de la gestió del problema va “marejar la perdiu” durant els dos primers preciosos mesos. Així de clar i català ho dic. No va haver voluntat de parlar i esbrinar què és el que havia passat. Només van deixar passar les setmanes, facilitant la informació a compta gotes, tot esperant que la Fiscalia de Menors assumís el tema i ells es poguessin rentar les mans. Allargar la resolució d’un conflicte només fa créixer el problema i el dolor de les persones. Aquest va ser el primer error.

Certament el Departament d’Ensenyament no és un jutjat de primera instància i entre les seves competències no consta que hagin de resoldre “presumptes delictes”. Però també és igual de cert que és necessari que hagin mecanismes que analitzin els indicis i protegeixin els treballadors que durant 19 anys han fet la seva feina de manera honesta. La paraula d’una nena i l’informe d’una psicòloga, de la qual us parlaré més endavant, no ha de ser suficient per posar en mans de la Fiscalia de Menors a un mestre.

Si quan tenim sospites que un nen té polls li rapem el cap al zero, segur que farem fora els polls, però també haurem malbé el seu cabell. Seria millor passar una llemenera, aquella pinta que té les pues tan juntes que permeten desenganxar les llémenes de polls deixant el cabell intacte. Crec que la directora de l’escola, els mateixos companys, el director de la ZER o fins i tot el mateix l’inspector de la zona haurien pogut ser aquesta llemenera que busca les “llémenes” sense malmetre el cap. Eren i són uns grans professionals capaços de gestionar perfectament aquesta situació. Coneixien el col·legi i la seva dinàmica, coneixien a les nenes i les situacions familiar, em coneixien a mi i el meu tarannà. Les primeres hores eren vitals i les van perdre.

Els protocols actuals estan pensats per protegir els infants i la primera mesura va ser separar-me de l’escola i traslladar “el tema” als despatxos dels Serveis Territorials, lluny de l’escola, lluny de les persones que coneixien a les nenes i lluny de les persones que em coneixien a mi. Actuant d’aquesta manera només vam aconseguir que es propagués el dubte i la por entre pares i mestres.

Indubtablement aquesta història ha fet mal a tothom. Ha inoculat el virus de la desconfiança i el dubte en una comunitat educativa on regnava precisament tot el contrari. Per què llençar-ho tot per la finestra? No hauríem trobat una manera més senzilla de resoldre les coses?

Cada any, el primer dia del curs, acostumava a fer una broma amb un joc de paraules. Davant la mirada expectant dels nous alumnes em presentava dient: “Aquest any seré el vostre monstre… Perdó! Volia dir el vostre mestre” i normalment reien per primera vegada. Una de les moltes que riurien durant el curs. Qui anava a dir-me que seria tan fàcil passar de mestre a monstre

One Response to Reflexions des de la presó del mestre condemnat per abusos a l’escola de Montseny

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *